dilluns, 10 de setembre de 2012

Plaquette

Disquette. Cassette. Plaquette.

Formats de baixa capacitat d'emmagatzematge. 

Tinc una plaquette.

També tinc alguna cassette però ja no en tinc reproductor.

També tinc alguna disquette però ja no en tinc lector.

Tinc una plaquette. I ara serà publicada. De sobte els textos han començat a perdre consistència. De sobte els textos ja no em pertanyen. Estic començant a odiar els meus poemes.

La directora d'una col·lecció de poesia d'una editorial ha decidit publicar la plaquette i la plaquette està perdent el meu nom.

Havia pensat que l'única forma de començar a publicar era guanyant algun premi literari. No he guanyat cap premi així que ha d'haver-hi altres camins que he recorregut sense saber-ho.

Diuen en l'enllaç:

Es tractava de donar-hi cabuda a originals, tant traduccions de poetes d’arreu del món com poesia escrita originalment en català, que, per les seues característiques, extensió breu oraresa de plantejaments, era molt difícil que circularen pels canals editorials convencionals. 

Estic nerviós. 


Em pense que jo sóc dels raros. 

dimarts, 4 de setembre de 2012

Tinences 10

L'amic de l'heroi va exclamar: I com penses derrocar el govern convertint-te en polinèsic?!
L'heroi el va mirar avorrit (l'amic de l'heroi era mig sord  la qual cosa no és tan estrany si considerem la tendència malaltissa als aforismes de l'heroi):

Polinèsic no, POLISÈMIC!!!

L'amic de l'heroi va girar la cara: Tu? Polisèmic? Si tu ets, com jo, com tots, un ésser insignificant!

L'heroi va callar o va parlar en veu baixeta que per al seu amic era exactament el mateix. Si som políedres aquest mal govern mai no ens podrà véncer.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Públic

Ha fet calor, veritat?

(vitat? itat? tat? aa?)

Ha fet molta calor i jo no l'aguante gens bé, la calor. Feia temps que no entrava per ací, ma casa i ta casa (que casa meva és casa teva si és que hi ha cases d'algú) i, per curiositat, he entrat a veure les estadístiques del blog.

I m'he trobat que el blog ha tingut moltes visites els darrers dies i que, sorprenentment, les visites venien de fora muralles. Aquestes són les visualitzazions totals del blog -ja he dit que no en són moltes-. (m'he adonat que el llistat no és exhaustiu ja que de vegades he vist que han entrat des de Malaisia o des de la República Txeca).

Rússia? Alemanya? Països Baixos? Ucraïna? Índia?

Sigau qui sigau, i encara que sigau una màquina

benvinguts i gràcies per la visita!

dijous, 5 de juliol de 2012

Tinences 9

Tothom és inservible just en la mesura de les seues possibilitats.

L'heroi, caldrà començar a explicar-ho, no era heroi per haver comés cap heroïcitat, sinó per herència del rebesavi. I això, pensava l'heroi, és una sabata sense dents.

dimecres, 4 de juliol de 2012

diumenge, 1 de juliol de 2012

Tinences 8

Quan van foragitar l'opressor, temps ençà-en els temps del rebesavi de l'heroi-, ell va deixar els seus montres que van, al poc de temps, exterminar els monstres indígenes.


No com amenaça sinó com a recordatori: "teniu la por incrustrada en el moll de l'os."

Si no era ell, pensa l'heroi, algun altre ens havia d'oprimir. Però un de nosaltres?

dimarts, 26 de juny de 2012

Intempèrie

INTEMPÈRIE f. 
Inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie.Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie:a l'aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.
    Fon.: 
intəmpέɾiə (Barc.); intempέ̞ɾie (Val.); intəmpέ̞ɾi (Palma).
    Etim.: 
pres del llatí intempĕrĭes, mat. sign.


POEMA A LA INTEMPÈRIE


Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.


Un poema com un petit problema
domèstic o queixa visceral
que en dir-la forada muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.


Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.


Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.


Poema en va i poema nostre 
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.


Fer un poema, doncs, com un amant
en busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra
i la terra, encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

MªJosep Escrivà, Tots els noms de la pena jo l'he extret d'Imparables. Una antologia.


Si transcric aquest poema no és per parlar de l'ús magistral de la repetició i repetició amb variacions que fa MªJosep, un recurs no gens fàcil d'emprar i que dóna una musicalitat a un poema més enllà de mètrica i peus accentuals. Una música més sincera.

Si transcric aquest poema tampoc no és per reivindicar la comparació com a figura retòrica, massa vegades relegada a la germana pobre i bastarda de la metàfora. S'heu fixat en els símils? LA darrera estrofa és magistral. De fet, l'he de llegir dues vegades per comprovar que ha estat una comparació el que m'ha colpit.

He transcrit aquest poema perquè m'he adonat d'una de les lliçons de Víctor Suinyol en el SEMPER (em negue a posar punts en sigles). Ell va explicar sobre l'evolució de la poètica des d'un punt inicial (punt 0). Com evoluciona la primera concepció de la poesia en un poeta? Teixint xarxes de complicitat amb els poetes que lliges, amb els poetes que escoltes, amb els poetes que converses, amb els poetes que et baralles.

Per cert, ell va explicar l'evolució de la seua obra d'una manera molt ordenada i lògica, una linialitat coherent que necessitava, per no trencar-hi la coherència, incloure un llibre que no havia escrit però que hagués volgut escriure. Quasi caic de tos quan vaig escoltar açò: jo tinc dos prestatges plens de llibres meus que mai no he escrit!!

L'altre dia rellegint el llibre d'imparables -ja en parlaré un altre dia d'ells-poema a la intempèrie- vaig retrobar aquest poema de MªJosep,  i vaig tenir un insight.

imatge treta de treiquatre.com


EL DUBTE D'HIPÀTIA
[L'enigma de l'el·lipsi]

Les corbes el·líptiques
tornarien cada pedra
llançada a la mà?

En la tova immensitat
s'escolta el cant breu del grill

Begonya Pozo, Poemes a la intempèrie


Nota: el subtítol diu en el llibre el·lipsi(Fenomen que consisteix a no explicitar en la parla uns elements determinats per raons estilístiques o d'economia. font:www.diccionari.cat)  i no el·lipse f GEOM Corba tancada, intersecció d'una superfície cònica amb un pla que no és paral·lel a la generatriu d'aquella. que és el que pense que hauria de dir segons la temàtica del poema. Òbviament canvia tot el significat encara que només siga el subtítol. 

Nota 2: Aquest poema té una segona part, EL DUBTE D'HIPÀTIA (2) i els dos plegats són, senzillament, una meravella. No se'l perdau.


Conclusió:Xarxes de complicitat?



No sé si jo n'estic fent una xarxa de complicitats, però us assegure que la confiança en mi d'aquestes dues DONES és encantadora.(Gràcies a totes dues)