dijous, 22 de desembre de 2011

Hi ha coses que passen encara que no les entengam

Una vesprada agradable; com, si no, definir aquelles hores en companyia d'aquell escriptor que la mirava com si tota ella fós un full en blanc? A ella li agradava seure davant d'ell, mirant-lo, fumant, fumant-lo mirar.

Una vesprada agradable, com, si no, definir-la?

Una vesprada agradable fins que va sonar el telèfon.

-un telèfon dels de rodeta, negre antic; quan ell li telefonava ella s'imaginava els seus dits rodant dins dels petits forats de cada número-

Una vesprada agradable fins que va sonar el telèfon.

Ella seguia la conversa, les seues paraules, els seus gestos li servien per imaginar el que deia l'altre, fós qui fós.

El seu semblant va anar degradant com una foto que s'antiguix, com aquell telèfon, com de sobte la vesprada.

-... no, no ho sé com ha pogut passar. bé, parlem demà al despatx.

Ell el va mirar, més humà que abans, knockejat, adolorit, ple de restes de dues xifres.

Una vesprada que sona el telèfon, que ell contesta que ella el mira, es preocupa i li demana per la conversa.

-No ho sé com ha pogut passar- digué, prenent-se tot el temps del món, més lleig que mai, aquell escriptor hermètic- Volen publicar una segona edició del meu llibre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada