Plaquette

Disquette. Cassette. Plaquette.

Formats de baixa capacitat d'emmagatzematge. 

Tinc una plaquette.

També tinc alguna cassette però ja no en tinc reproductor.

També tinc alguna disquette però ja no en tinc lector.

Tinc una plaquette. I ara serà publicada. De sobte els textos han començat a perdre consistència. De sobte els textos ja no em pertanyen. Estic començant a odiar els meus poemes.

La directora d'una col·lecció de poesia d'una editorial ha decidit publicar la plaquette i la plaquette està perdent el meu nom.

Havia pensat que l'única forma de començar a publicar era guanyant algun premi literari. No he guanyat cap premi així que ha d'haver-hi altres camins que he recorregut sense saber-ho.

Diuen en l'enllaç:

Es tractava de donar-hi cabuda a originals, tant traduccions de poetes d’arreu del món com poesia escrita originalment en català, que, per les seues característiques, extensió breu oraresa de plantejaments, era molt difícil que circularen pels canals editorials convencionals. 

Estic nerviós. 

http://96milmotsmes.wordpress.com/2012/08/24/gran-poesia-en-petit-format/

Em pense que jo sóc dels raros. 

Tinences 10

L'amic de l'heroi va exclamar: I com penses derrocar el govern convertint-te en polinèsic?!
L'heroi el va mirar avorrit (l'amic de l'heroi era mig sord  la qual cosa no és tan estrany si considerem la tendència malaltissa als aforismes de l'heroi):

Polinèsic no, POLISÈMIC!!!

L'amic de l'heroi va girar la cara: Tu? Polisèmic? Si tu ets, com jo, com tots, un ésser insignificant!

L'heroi va callar o va parlar en veu baixeta que per al seu amic era exactament el mateix. Si som políedres aquest mal govern mai no ens podrà véncer.

Públic

Ha fet calor, veritat?

(vitat? itat? tat? aa?)

Ha fet molta calor i jo no l'aguante gens bé, la calor. Feia temps que no entrava per ací, ma casa i ta casa (que casa meva és casa teva si és que hi ha cases d'algú) i, per curiositat, he entrat a veure les estadístiques del blog.

I m'he trobat que el blog ha tingut moltes visites els darrers dies i que, sorprenentment, les visites venien de fora muralles. Aquestes són les visualitzazions totals del blog -ja he dit que no en són moltes-. (m'he adonat que el llistat no és exhaustiu ja que de vegades he vist que han entrat des de Malaisia o des de la República Txeca).

Rússia? Alemanya? Països Baixos? Ucraïna? Índia?

Sigau qui sigau, i encara que sigau una màquina

benvinguts i gràcies per la visita!

Tinences 9

Tothom és inservible just en la mesura de les seues possibilitats.

L'heroi, caldrà començar a explicar-ho, no era heroi per haver comés cap heroïcitat, sinó per herència del rebesavi. I això, pensava l'heroi, és una sabata sense dents.

No comment

Tinences 8

Quan van foragitar l'opressor, temps ençà-en els temps del rebesavi de l'heroi-, ell va deixar els seus montres que van, al poc de temps, exterminar els monstres indígenes.

No com amenaça sinó com a recordatori: "teniu la por incrustrada en el moll de l'os."

Si no era ell, pensa l'heroi, algun altre ens havia d'oprimir. Però un de nosaltres?

Intempèrie

INTEMPÈRIE f. 
Inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie.Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie:a l'aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.
    Fon.: intəmpέɾiə (Barc.); intempέ̞ɾie (Val.); intəmpέ̞ɾi (Palma).
    Etim.: pres del llatí intempĕrĭes, mat. sign.

POEMA A LA INTEMPÈRIE


Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.


Un poema com un petit problema
domèstic o queixa visceral
que en dir-la forada muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.


Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.


Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.


Poema en va i poema nostre 
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.


Fer un poema, doncs, com un amant
en busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra
i la terra, encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

MªJosep Escrivà, Tots els noms de la pena jo l'he extret d'Imparables. Una antologia.


Si transcric aquest poema no és per parlar de l'ús magistral de la repetició i repetició amb variacions que fa MªJosep, un recurs no gens fàcil d'emprar i que dóna una musicalitat a un poema més enllà de mètrica i peus accentuals. Una música més sincera.

Si transcric aquest poema tampoc no és per reivindicar la comparació com a figura retòrica, massa vegades relegada a la germana pobre i bastarda de la metàfora. S'heu fixat en els símils? LA darrera estrofa és magistral. De fet, l'he de llegir dues vegades per comprovar que ha estat una comparació el que m'ha colpit.

He transcrit aquest poema perquè m'he adonat d'una de les lliçons de Víctor Suinyol en el SEMPER (em negue a posar punts en sigles). Ell va explicar sobre l'evolució de la poètica des d'un punt inicial (punt 0). Com evoluciona la primera concepció de la poesia en un poeta? Teixint xarxes de complicitat amb els poetes que lliges, amb els poetes que escoltes, amb els poetes que converses, amb els poetes que et baralles.

Per cert, ell va explicar l'evolució de la seua obra d'una manera molt ordenada i lògica, una linialitat coherent que necessitava, per no trencar-hi la coherència, incloure un llibre que no havia escrit però que hagués volgut escriure. Quasi caic de tos quan vaig escoltar açò: jo tinc dos prestatges plens de llibres meus que mai no he escrit!!

L'altre dia rellegint el llibre d'imparables -ja en parlaré un altre dia d'ells-poema a la intempèrie- vaig retrobar aquest poema de MªJosep,  i vaig tenir un insight.

imatge treta de treiquatre.com

EL DUBTE D'HIPÀTIA

[L'enigma de l'el·lipsi]

Les corbes el·líptiques

tornarien cada pedra

llançada a la mà?

En la tova immensitat

s'escolta el cant breu del grill

Begonya Pozo, Poemes a la intempèrie

Nota: el subtítol diu en el llibre el·lipsi(Fenomen que consisteix a no explicitar en la parla uns elements determinats per raons estilístiques o d'economia. font:www.diccionari.cat)  i no el·lipse f GEOM Corba tancada, intersecció d'una superfície cònica amb un pla que no és paral·lel a la generatriu d'aquella. que és el que pense que hauria de dir segons la temàtica del poema. Òbviament canvia tot el significat encara que només siga el subtítol. 

Nota 2: Aquest poema té una segona part, EL DUBTE D'HIPÀTIA (2) i els dos plegats són, senzillament, una meravella. No se'l perdau.

Conclusió:Xarxes de complicitat?



No sé si jo n'estic fent una xarxa de complicitats, però us assegure que la confiança en mi d'aquestes dues DONES és encantadora.(Gràcies a totes dues)

Tinences 6

Els homes acumulem cel.lulitis a l'abdomen i la cintura, mentre que les dones acostumen a presentar-ne a les cames. Heus-ne ací que els pobles acostumen a acumular els nòduls adiposos de greix i toxines als parlaments.

L'heroi somrigué ple de fàstic. "quins temps els que m'han tocat viure!"

Tinences 7

Cal beure dels clàssics! (i després pixar-los de manera gentil en un carreró estret)

Tinences 5

LA majoria dels meus pensaments  són genials. En tinc d'altres però són un plagi.

L'heroi va girar-se com cada vegada que pensava una bona frase per veure si algú havia copsat el moment.
Pensava que cada vegada que tenia una idea era envoltat per un halo de llum blanquinosa.

common places

no és per necessitat d'originalitat sinó una agorafobia existencial que defuig els llocs comuns. si em vegeu per allí, no ho dubteu, he anat a comprar tabac. En els llocs que a mi m'interessen sovinteja l'exhauriment de productes nihilistes

Tinences 4

Em precipite cap a l'anonimat i ningú podrà dir el meu nom.
Mans i butxaques, mans i butxaques és l'herència;
i uns carrers privats de matèria de tant de xafar-los.

08062011/30042012

Ell era com un mar. Deixava la vora plena de peixos morts.

setmana calenta

Setmana calenta:

dijous 26: segona sessió del SEMPER amb Anna Aguilar-Amat i, en acabant, recital-sopar a Ca Revolta

divendres 27: Presentació del festival Barcelona Poesia 2012 

--19.00h. A l’Octubre CCC: recital de Josep Ballester, Àngels Gregori, Jaume Pérez Muntaner i Andreu Subirats. Presentació a càrrec d'Eduard Escoffet (el gran) i Martí Sales, directors del XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 
--23.30h. Al Racó de la Corbella (carrer Maldonado 39): Rubén Luzon, Carles Mulet, Joan Navarro i Carles Rebassa 

I el mateix dia, al mateix lloc i coincidint en el temps:

Acte de presentació de les novetats de l'editorial Tria Llibres:

--Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, de diversos autors.
--Ultratge, de Joan Olivares.

Tria Llibres presenta les dues últimes novetats editorials. Tibar l'arc és un recull de poemes de 27 autors valencians nascuts després de 1970, analitzats amb un pròleg lúcid i rigorós d'Enric Sòria. Una bona manera d'acostar-se a la nostra poesia més recent.Ultratge és el primer llibre de relats de Joan Olivares, un dels grans novel·listes valencians, en el qual desplega tota la seua mestria narrativa per construir unes històries que retraten el món rural valencià amb una bona dosi de nostàlgia però també de rebel·lia i compromís amb el país.

Dissabte 28: acudiré a la fira del llibre





i després






i després




El diumenge faré 3 o 4 sestes seguides.

Afegitó, ara que estava pensant: hagués preferit fer altres coses però com a pla no està gens malament

Tinences 3

D'aquells que se n'anaren només restaren els cossos
en gran mesura complets.
Tenien por a la llum i a la foscor
i romanien dins les cases il·luminant-se la meitat del cos
amb una perilla nua.


L'heroi prenia nota de tot.
Els seus ulls tenien encara propietats adhesives.

La cuina del poema

No sé si en vaig parlar, però l'any passat em vaig apuntar a un seminari de poesia, empreronat, més que res, per la presència , entre els "docents" de Josep Lluís Aguiló.

Enguany m'he tornat a apuntar al SEMPER -potser algun dia parle del títol del seminari- encuriosit per  d'enguany: LA CUINA DEL POEMA, definint als discents com a marmitons.

El primer encontre es va acabar amb saldo positiu tant per als marmitons com per a l'excel·lent xef: TEresa Pascual. I es que si l'any passat, com una mena d'introducció al món creatiu, els poetes convidats vingueren amb moltes respostes (1. Poètica 2. Evolució de la poètica a través d'una xarxa de complicitats i 3. Necessitat de compaginar el procés creatiu amb la tasca comercial) la primera de les nostres cuineres es va presentar amb devantal, olles, i plats a mig fer que, gustosament, ens va convidar a tastar i corregir de sal, a introduir nous ingredients, a remenar els seus plats (remenar: : Moure, agitar, una mescla perquè esdevingui més íntima) i oberta a introduir canvis en les seues receptes.

Es va presentar amb més dubtes que respostes.

Destaque l'honestedat amb què ens presentà alguns textos que mai van tenir la intencionalitat de poema. Exercitar el llenguatge i la creació amb l'instint de l'infant que comença a parlar.


Així que, enguany, el Seminari es presenta eminentment pràctic.

Bon Profit

Tinences 2

No ens hem acostumat als mals governants sinó al desgovern.

D'aquest segon aforisme l'heroi n'estava ben orgullós:
havia descobert l'esència i ara sols li calia saber de què.

Tinences (títol que substitueix el títol original)

La història es repeteix d'una manera completament irreconeixible.

dia mundial de la poesia 2

Vaig flipar; quanta gent hi hauria al saló d'actes de l'Octubre? No havia vist tanta gent en un espectacle de poesia; allí, a segona fila, Francesc Bononad, gran escriptor del meu poble; allà el Jaume i l'Isabel, les persones més entranyables del panorama literari patri. Vaig llegir un poema de Tavares- la traducció és meua: la premisa era triar un poema que ens hagués influenciat en la nostra formació com a poeta: fa molt de temps vaig trobar aquell llibre que em va ajudar a comprendre que la poesia, sobre totes les definicions poètiques, és un estat mental -sí, ací influeix la meua condició de psicòleg.  Unes setmanes abans m'havia comprat un llibre de Paulo Condessa rere un recital al Teatre Rivoli -i ara que pense, aquest recital sí que fou l'espectacle poètic amb més públic-. Tots dos llibres feren trontollar els ciments de la meua poesia fins enderrocar-la. 

Fa ara 10 anys i poc a poc estic construint-ne una de nova.

Tinc pedres en la butxaca.

Moltes pedres en la butxaca.

Canvie dues pedres per una màquina de pensar.

Quan pense tinc mal de cap.

Per això les pedres.

Tinc cinc pedres perquè pense mal cinc vegades.

Tinc cinc pedres en les butxaques.

Vull viatjar.

Però per a viatjar és necessari ser lleu.

Les pedres són pesades.

No conseguisc viatjar amb tantes pedres.

Tinc tantes pedres dins el cap, dins el crani.

Total: 5.

Per això el meu pes

Impossible viatjar amb tant de pes.

Vull comprar una màquina que pense per mi.

Tinc un llibre d’un filòsof.

Tinc dos llibres d’un filòsof.

Un llibre és una màquina que pensa per mi

i és una màquina barata.

Però jo no vull que pensen per mi sempre

de la mateixa manera.

El mateix llibre pensa sempre de la mateixa manera.

Si jo tanque el llibre, em calle i les pedres em pesen

més en el crani.

Si jo obric el llibre comence a parlar però dic sempre

la mateixa  cosa.

Algú  em va dir que un llibre de poesia és diferent.

És una màquina de pensar molt més ràpida.

A cada vegada que passa passa d’una altra manera.

Ha de tenir peus estranys.

Peus adaptables al terra.

O aleshores capaços de dominar-lo.

  

Per una altra banda mai no vaig llegir un llibre de poesia.

Sóc massa home per a això.

Sóc massa contemporani: treballe molt.

Llegir poesia, per a què?

Jo treballe molt, sóc contemporani. Llegir poesia, per a què?

sí, ací estic fent el tonto

Dia Mundial de la Poesia

He rebut al mail el següent:

Ens posem en contacte amb vosaltres per fer-vos una proposta de colaboració poètica. Des de l'Aula de Poesia de la Universitat de València, i des de Saforíssim Societat Literària, ens volem sumar enguany també a les celebracions col·lectives del Dia Mundial de la Poesia del 21 de març que, coordinades des de la Institució de les Lletres Catalanes, tindran lloc simultàniament en molts llocs del nostre territori.

Begonya Pozo, Christelle Enguix i jo mateixa, al cap de la intendència general, hem elaborat una llista de 20 poetes, aproximadament, tot tractant d'evitar que no foren les mateixes persones que hi estigueren l'any passat. Si ens volguéreu acompanyar, es tractaria de recitar UN SOL POEMA de la literatura universal que pogueres destacar com a significatiu dintre de la teua formació, o entre les teues preferències poètiques destacades. També necessitem 5 o 6 persones capaces de recitar el poema traduït (aquest any de NARCÍS COMADIRA) en alguna llengua distinta del català o del castellà. S'hi admeten voluntaris. 

L'acte començarà a les 19.30 en punt, al CCC Octubre, de València. Tindrem acompanyament de dolçaina i de teclat, amb Cristina Martí i Àlex Velázquez. Ens organitzarem per blocs de 4 persones, amb intervencions musicals al principi i al final de l'acte, i entre cadascun dels blocs del recital.

Açò em fa que pensar. Tinc sort, molta sort; em conviden a actes poètics com a poeta, i això és fascinant atés la impossibilitat de trobar els meus poemes en format llibre. Com he dit, tinc sort. A hores d'ara un poemari estarà en mans del jurat d'un premi i la setmana que ve n'enviaré un altre. Estic pensant que si alguna vegada publique un llibre i ja no em conviden a actes com aquest com a poeta seria massa irònic, fins i tot per a mi.

Anem a pams, però. El proper dimecres recitaré a l'Octubre (flipa, colega) un poema de Gonçalo M. Tavares, l'escriptor que més m'ha impressionat, amb una traducció meua d'un poema inclòs a un llibre que ni tan sols apareix en la seua bibliografia i que és impossible trobar. Així que recitaré un poema d'un llibre que és una joia estranya (i que, per cert, el tinc dedicat i tot).

A tots els que vingau, benvinguts!!!

#valènciaprimaveral

Massa a sovint ens hem de reordar del següent poema

Ha mort el meu avi

Ha mort el meu avi. 94 anys. 

Amb ell desapareix tota una generació, sent ell el darrer de 9 germans. Pensava en això mirant tota la família reunida davant l'esglèsia, mentre un pàrroc amb accent dels de d'hora chanante llegis alguna cosa del Libro de las Exequias.

Comence a pensar que visc a un món que no em pertany.

La gent es mor per tenir un iphone -irònicament hi ha gent que mor fabricant-los com han publicat diversos mitjans de comunicació els darrers dies-.

Ha mort el meu avi.

La meua àvia va morir fa dos anys. Es barallaven per veure qui s'havia de morir primer.

El meu avi li deia que com ella l'estimava tant no volia que patís, preferia que ella morira primer.

La meua àvia es reia, i li deia que ella havia estat sempre més forta que ell, que millor que ell fós el primer.

La meua àvia volia morir després que ell, somniava amb un llit tot per a ella sola.

Ha mort el meu avi, amb alzheimer, segurament sense saber que es moria.

Ha mort el meu avi.

Requiescat in pace

Títols

Escriure algun dia un llibre de títols de llibres sense escriure.Formar part del gènere litrari que més m'agrada: el dels títols de llibres.

Torna a venir aquest pensament a la meua ment llegint el títol del darrer llibre que m'han regalat; una obra mestra dins aquest gènere.

Otro rey. La misma reina.

Del contingut del llibre encara no puc opinar i mai no ho podré fer perquè tractant-se d'Algora, perd la perspectiva.

Regals

Quan el Rei d'Orient va entrar a casa, amb el llom destrossat de dur aquell sac atapeïtt de regals, a trenc d'alba, aquell 6 de gener de 2012 va veure que sota l'abet de plàstic, que feia pampallugues de colors, hi havia una caixa finament embolcallada amb paper de regal i un llaç roig. Sobre la caixa una targeta que duia el seu nom.

Qui havia deixat aquella caixa si havia passat la nit amb els altres dos reis?

Troba les diferències

1. Piropo en la Via Laietana

2. Insult a la Via Laietana

Identitat

Ningú no es creia que ell era qui deia ser, així que va inventar-se  un alter ego que la gent volguera creure.
El problema vingué quan ell mateix va deixar de creure en totes dues identitats.

30 de desembre

5. Aparegut en tots els mitjans de comunicació del món durant els dies posteriors al dia de Nadal de 2011:

     Samoa suprimeix el 30 de desembre per adaptar-se als seus socis comercials.

Propòsits

Els crítics assenyales dues etapes en la seua obra, escindides radicalment per l'abandonament del tabac.

En la segona etapa, diuen els experts, els personatges vaguen pels carrers de les novel·les com esperits de fum. En preguntar-los sobre la qualitat comparada d'ambdues etapes els experts callen, miren l'interlocutor i fan una calada lenta a la pregunta, exhalant la respota en forma d'anells.

Plan B

Si els plans B fóren millors que els plans A tots començaríem pel plan B convertint-se, aleshores, aplicant-hi l'ordre alfabètic, en Plan A -encara que en essència pensem que és el plan B.

Siga com fós quan activem els plans B és que la cosa està ben amarga car els plans B es defeneixen per tenir mínimes possibilitats d'èxit i seguretat d'ixir ben escaldat; plans agosarats i impossibles, fruit d'al·lucinacions hipnogògiques que ens ajuden a abastir la son.

Avui he tingut una il·luminació: construïm màquines seguint la lògica humana --> les màquines tenen un botó que engega la màquina, que sol coincidir amb aquell que l'apaga, però l'anomenem botó engegador. Llavors l'estat natural de la màquina és l'apagat i llavors, atenent que reproduïm en la construcció de les màquines la nostra pròpia natura, l'estat natural dels humans és l'apagat.

Potser el meu plan B comence quan trobe un botó. Potser al bascoll, potser al còccix.

Imprimiría sellos con tu cara para poder besar tu nuca

Deia que han passat moltes coses. I encara sembla que continuen passant. Entre altres coses m'han despatxat de la feina... ja fa tres mesos i mig que em van donar la notícia. L'empresa es queda sense activitat, així que 70 persones a la puta calle.

La situació ha estat complicada; la incertesa és un espai massa menut per viure.

Per sort, el servei en què jo treball  continua i , per sort, sembla que jo també hi continue. Dic sembla perquè ja estem a dia 4 i encara no he signat cap contracte.

Per si de cas, estic activant el plan B