dissabte, 7 d’abril de 2012

dia mundial de la poesia 2



Vaig flipar; quanta gent hi hauria al saló d'actes de l'Octubre? No havia vist tanta gent en un espectacle de poesia; allí, a segona fila, Francesc Bononad, gran escriptor del meu poble; allà el Jaume i l'Isabel, les persones més entranyables del panorama literari patri. Vaig llegir un poema de Tavares- la traducció és meua: la premisa era triar un poema que ens hagués influenciat en la nostra formació com a poeta: fa molt de temps vaig trobar aquell llibre que em va ajudar a comprendre que la poesia, sobre totes les definicions poètiques, és un estat mental -sí, ací influeix la meua condició de psicòleg.  Unes setmanes abans m'havia comprat un llibre de Paulo Condessa rere un recital al Teatre Rivoli -i ara que pense, aquest recital sí que fou l'espectacle poètic amb més públic-. Tots dos llibres feren trontollar els ciments de la meua poesia fins enderrocar-la. 

Fa ara 10 anys i poc a poc estic construint-ne una de nova.


Tinc pedres en la butxaca.
Moltes pedres en la butxaca.
Canvie dues pedres per una màquina de pensar.
Quan pense tinc mal de cap.
Per això les pedres.
Tinc cinc pedres perquè pense mal cinc vegades.
Tinc cinc pedres en les butxaques.

Vull viatjar.
Però per a viatjar és necessari ser lleu.
Les pedres són pesades.
No conseguisc viatjar amb tantes pedres.
Tinc tantes pedres dins el cap, dins el crani.
Total: 5.
Per això el meu pes
Impossible viatjar amb tant de pes.

Vull comprar una màquina que pense per mi.
Tinc un llibre d’un filòsof.
Tinc dos llibres d’un filòsof.
Un llibre és una màquina que pensa per mi
i és una màquina barata.
Però jo no vull que pensen per mi sempre
de la mateixa manera.
El mateix llibre pensa sempre de la mateixa manera.
Si jo tanque el llibre, em calle i les pedres em pesen
més en el crani.
Si jo obric el llibre comence a parlar però dic sempre
la mateixa  cosa.

Algú  em va dir que un llibre de poesia és diferent.
És una màquina de pensar molt més ràpida.
A cada vegada que passa passa d’una altra manera.
Ha de tenir peus estranys.
Peus adaptables al terra.
O aleshores capaços de dominar-lo.
  
Per una altra banda mai no vaig llegir un llibre de poesia.
Sóc massa home per a això.
Sóc massa contemporani: treballe molt.
Llegir poesia, per a què?
Jo treballe molt, sóc contemporani. Llegir poesia, per a què?











sí, ací estic fent el tonto

2 comentaris:

  1. No coneixia Gonçalo Tavares, ho reconec, fins que tu no en vas parlar el DMP. M'agrada la manera directa i alhora simbòlica com construeix els versos. "No aconseguisc viatjar amb tantes pedres": uufff!, m'ho aplique! No n'hi ha res traduït al català, veritat? Gràcies per la teua aportació. I ja saps quin és el meu parer respecte dels prejudicis amb la poesia restringida a uns pocs. Cada vegada en tenim més proves, en quantitat i en qualitat, del contrari. Endavant! Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies! Tècnicament no és poeta, però aquest llibre sí que ho sembla. Crec que El Senyor Breton està editat en català, de la série O bairro, però no t'ho puc dir cert. Este tio és una bèstia: ha publicat 30 llibres en 10 anys!!!!

    Certament hom no hauria de preguntar: "t'agrada la poesia?" sino "quina poesia t'agrada?". I açò ha de ser feina nostra.

    ResponElimina