dimarts, 26 de juny de 2012

Intempèrie

INTEMPÈRIE f. 
Inclemència o destemprança de les condicions atmosfèriques; cast. intemperie.Avesats a sofrir les intempèries del temps, Penya Mos. iii, 197. A la intempèrie:a l'aire lliure, sense abric ni protecció contra els elements. Dormint a la intempèrie, mal abrigat, Vayreda Puny. 207.
    Fon.: 
intəmpέɾiə (Barc.); intempέ̞ɾie (Val.); intəmpέ̞ɾi (Palma).
    Etim.: 
pres del llatí intempĕrĭes, mat. sign.


POEMA A LA INTEMPÈRIE


Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.


Un poema com un petit problema
domèstic o queixa visceral
que en dir-la forada muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.


Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.


Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.


Poema en va i poema nostre 
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.


Fer un poema, doncs, com un amant
en busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra
i la terra, encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

MªJosep Escrivà, Tots els noms de la pena jo l'he extret d'Imparables. Una antologia.


Si transcric aquest poema no és per parlar de l'ús magistral de la repetició i repetició amb variacions que fa MªJosep, un recurs no gens fàcil d'emprar i que dóna una musicalitat a un poema més enllà de mètrica i peus accentuals. Una música més sincera.

Si transcric aquest poema tampoc no és per reivindicar la comparació com a figura retòrica, massa vegades relegada a la germana pobre i bastarda de la metàfora. S'heu fixat en els símils? LA darrera estrofa és magistral. De fet, l'he de llegir dues vegades per comprovar que ha estat una comparació el que m'ha colpit.

He transcrit aquest poema perquè m'he adonat d'una de les lliçons de Víctor Suinyol en el SEMPER (em negue a posar punts en sigles). Ell va explicar sobre l'evolució de la poètica des d'un punt inicial (punt 0). Com evoluciona la primera concepció de la poesia en un poeta? Teixint xarxes de complicitat amb els poetes que lliges, amb els poetes que escoltes, amb els poetes que converses, amb els poetes que et baralles.

Per cert, ell va explicar l'evolució de la seua obra d'una manera molt ordenada i lògica, una linialitat coherent que necessitava, per no trencar-hi la coherència, incloure un llibre que no havia escrit però que hagués volgut escriure. Quasi caic de tos quan vaig escoltar açò: jo tinc dos prestatges plens de llibres meus que mai no he escrit!!

L'altre dia rellegint el llibre d'imparables -ja en parlaré un altre dia d'ells-poema a la intempèrie- vaig retrobar aquest poema de MªJosep,  i vaig tenir un insight.

imatge treta de treiquatre.com


EL DUBTE D'HIPÀTIA
[L'enigma de l'el·lipsi]

Les corbes el·líptiques
tornarien cada pedra
llançada a la mà?

En la tova immensitat
s'escolta el cant breu del grill

Begonya Pozo, Poemes a la intempèrie


Nota: el subtítol diu en el llibre el·lipsi(Fenomen que consisteix a no explicitar en la parla uns elements determinats per raons estilístiques o d'economia. font:www.diccionari.cat)  i no el·lipse f GEOM Corba tancada, intersecció d'una superfície cònica amb un pla que no és paral·lel a la generatriu d'aquella. que és el que pense que hauria de dir segons la temàtica del poema. Òbviament canvia tot el significat encara que només siga el subtítol. 

Nota 2: Aquest poema té una segona part, EL DUBTE D'HIPÀTIA (2) i els dos plegats són, senzillament, una meravella. No se'l perdau.


Conclusió:Xarxes de complicitat?



No sé si jo n'estic fent una xarxa de complicitats, però us assegure que la confiança en mi d'aquestes dues DONES és encantadora.(Gràcies a totes dues)

3 comentaris:

  1. Maresanta! M'has deixat tremolant, amb aquesta boniquíssima aproximació entre les intempèries de Begonya i les d'Escrivà-jo. I dic tremolant, quan hi ha més de 25 graus a les dotze de la nit. I això sí que és un mèrit que només els poetes exagerats i autèntics com tu saben aconseguir.
    Una forta abraçada, col·lega. Un nus ben fort en aquesta xarxa que ja anem fent molt ampla i molt ferma. Graciesmil per la teua amabilitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ;) M'encanta això de poeta exagerat. Gràcies a tu per llegir aquest espai tan blanc -algun dia miraré de canviar l'aspecte d'aquest blog, que fa l'efecte de primera comunió-

      un abraç

      Elimina